MICROTERRORS

La seva dona no parava de dir-li que veia visions. Però feia tants anys que era morta, que ja no li feia cas.

Publicat dins de Microcontes | Etiquetat com a , , , , | Deixa un comentari

MICROCONTE PER A DIES CRÍTICS

El Joan era un gandul. Un dia, algú li va cridar que tenia un os a l’esquena, i no en va fer cas. Però quan el va sentir rugir ja era massa tard.

Publicat dins de Microcontes | Etiquetat com a , , , , | Deixa un comentari

TEMPS

La Maria va entrar a l’ascensor de l’hospital i va pitjar el botó de la dotzena planta: Oncologia. No va poder evitar enfrontar-se al mirall mentre la porta es començava a tancar. Tenia la mirada cansada, la pell lleugerament grogosa i els llavis havien perdut la carnositat d’un any enrere. Encara no s’havia acostumat a aquell nou aspecte, a la químio, als vòmits i a l’expressió desconcertada dels seus amics. Es va recol·locar una mica el mocador que li cobria el cap i, de passada, es va acariciar les galtes. “No sembla que tinguis trenta-dos anys”.

Quan la porta corredissa de l’ascensor estava a punt de tancar-se –”amb la parsimònia d’un sarcòfag”, pensava sempre la Maria–, una mà la va aturar sobtadament. El sarcòfag es va tornar a obrir amb la mateixa desesperant lentitud.

-Puja? Vaig a la dotzena i…

L’home, d’una pal·lidesa indefinida, es va quedar dret al pas de l’ascensor, sorprès, petrificat.

-Maria.

Ella va trigar uns segons a trobar un fil de veu per respondre.

-Ricard.
-Però, com… tu…

Des del darrer cop que van fer l’amor a l’hotel de Milà no s’havien tornat a veure. Feia tres anys, ja. Aquella mateixa nit, després de dutxar-se, ell va decidir tallar la relació en sec perquè “no es veia amb cor de perdre els seus fills i la pau familiar”, li va dir. Ella, esgotades les súpliques, els crits i els plors, li va jurar odi etern, perquè sabia que mai deixaria d’estimar-lo del tot.

-Maria, no…
-Si no passes, la porta no es tanca.
-Esclar, perdona. És que…

El Ricard va fer un pas endavant i la porta es va tancar. Estaven prou a prop l’un de l’altre perquè la pell de la Maria agafés un to rosenc de sang reviscolada, i perquè el Ricard s’amarés epidèrmicament de la seva olor de perfum marcit.

-No sabia que tu…
-Des del març. Fetge.
-Merda… Perdona, no volia… I saps si… Quant…
-Sis mesos, potser un any.

L’ascensor continuava pujant, amb disciplinada indiferència.

-I tu?
-Còlon. Diuen que me’n sortiré, però…
-Me n’alegro molt.
-No hi ha dret, jo m’ho mereixo més que tu.
-No, Ricard. Ningú s’ho mereix.
-Jo sí. Jo sí.

Es van mirar amb una barreja d’ànsia i tristesa, amb el regust amarg de la vida malversada.

-Maria, creu-me, me n’he penedit cada dia, cada hora, des de l’endemà mateix que…

Ella el va tallar posant-li un dit damunt dels llavis, i es va treure el mocador del cap per eixugar-li els ulls.

-Ricard, no cal. De debò. Ja no cal.

I, mentre l’ascensor s’enfilava cap a la dotzena planta amb aquella fredor impassible de les màquines, la Maria i el Ricard es van agafar les mans i van començar a parlar del temps.

……….

Publicat dins de Microcontes | Etiquetat com a , , , | 2 comentaris

PLATGES MÉS LLUNYANES

L’estiu abandonava, vençut, les cambres blanques, i l’Anna va entrar al bany i es va despullar, cerimoniosament, de sal i petxines. Nua sota la dutxa, mussitava cançons de sirena mentre s’esbandia les onades.

L’escuma del sabó encara feia olor de sorra i mar quan va decidir escolar-se, fugir, cercar nous blaus.

Va tancar els ulls, va plegar els braços sobre el pit i es va deixar caure desguàs avall com ho faria una gota, un miler de gotes. I en el vertigen laberíntic de les canonades va sentir la fúria de la tramuntana i el silenci roig de tants capvespres.

Va sospirar. Les onades trencaven en platges més llunyanes.

Llavors, d’improvís, algú va obrir l’aixeta, i aquella inoportuna pluja de tardor li va dur a la boca un reglot de pells de cera i de maletes buides.

L’estiu abandonava, vençut, totes les cambres blanques.

Publicat dins de Microcontes | Etiquetat com a , , , , , , | 2 comentaris

MICROCONTE PER A NENS FERROVIARIS

El vell esperava a l’andana, amb el bitllet a la mà i una maleteta entre les cames. Mirava cap on es perdia la via, amb un somriure murri pintat a la cara. Se’l veia tan il·lusionat amb aquell viatge, que ningú no va tenir cor de dir-li que ja havia marxat l’últim tren.

Ell, de fet, tampoc no gosava confessar que era el maquinista.

Publicat dins de Microcontes | Etiquetat com a , , , , , | 4 comentaris

L’IMMORTAL

A còpia de fer anys, l’Eliseu anava perdent la memòria a marxes forçades, fins al punt que un dia d’abril va oblidar completament com es feien, els anys. I així va ser com, gairebé per descuit, va assaborir la daurada mel de la immortalitat.

Publicat dins de Microcontes | Etiquetat com a , , , | Deixa un comentari

WASABI

–No pica.

Va dir la sargantana, un segon abans de convertir-se en drac.

Publicat dins de Microcontes | Etiquetat com a , , , , | Deixa un comentari