UN MATRIMONIO PARTICULAR

INTERIOR CASA. DIA.

Un HOMBRE de unos 6o años observa a una MUJER de unos 55 años que recoge ropa y otros objetos en la habitación. EL HOMBRE lleva gafas y barba, y es ligeramente bizco. Se le ve cara de preocupado. La MUJER lo ve entrar pero no hace caso. Su expresión es grave pero determinada.
-¿Qué haces?
-Las maletas.
-¿Las maletas?
-Me voy.
-¿Así, sin avisar?
-¿Sin avisar? Hace siete años que te estoy avisando. Te he dicho muchas veces que tenemos que hablar.
-Y hemos hablado.
-Solo para decirme “no”, “no”, “no”, “no”…
-Me pides cosas que no puedo darte.
-No es verdad. Te pido cariño, respeto y un poco de libertad.
-Y dinero.
-No quiero tu dinero. ¿Todavía no lo entiendes? No quiero tu dinero. No lo necesito.
-Pero estamos casados.
-Ya no.
-¿Cómo?
-He pedido el divorcio. Me voy.
-No puedes hacer eso.
-(Se ríe) ¿No me estás viendo? Solo me queda vaciar el último cajón.
-No puedes. El divorcio… ¿Qué dirá mi familia?
-¿Tu familia? Por favor…
-Tienes que hablar con mi familia. Mis padres no lo aceptarán, ni mis hermanos. Pregúntales.
-¿Cómo le voy a preguntar a tu familia? A veces pareces tonto. Pásame el bolso.
-No…
-Tú nunca me has querido. Nunca. Te casaste conmigo por puro interés. Tú y tu familia os habéis reído de mi, de mis padres, de mis costumbres, de mi lengua. Me habéis despreciado, me habéis humillado en público, y todo tiene un límite. Ya he aguantado demasiado.
-¿Y dónde vas a ir, desgraciada, si no tienes donde caerte muerta? Sin mí no eres nadie.
-¿Lo ves? Sigues sin entender nada. Me da igual donde vaya. Quiero empezar una nueva vida lejos de ti. Respirar de nuevo. Vivir. ¡Vivir! Lo necesito.
-Te lo advierto. Estás cometiendo un gravísimo error.
-Adiós, Mariano.
-Catalina, no me obligues a…
-Acércame el bolso. El taxi me está esperando.
-No me obligues a llegar a lo que no quiero llegar.

La MUJER se dispone a salir de la habitación cuando el HOMBRE la coge del pelo y la tira al suelo, donde empieza a pegarle. La cámara sale por la ventana, mientras oímos ruido de golpes y gritos. Fundido a negro.

​[tag microconte, mariano, catalina, divorci]​

Anuncis
Publicat dins de Microcontes | 1 comentari

TEMPS

La Maria va entrar a l’ascensor de l’hospital i va pitjar el botó de la dotzena planta: Oncologia. No va poder evitar enfrontar-se al mirall mentre la porta es començava a tancar. Tenia la mirada cansada, la pell lleugerament grogosa i els llavis havien perdut la carnositat d’un any enrere. Encara no s’havia acostumat a aquell nou aspecte, a la químio, als vòmits i a l’expressió desconcertada dels seus amics. Es va recol·locar una mica el mocador que li cobria el cap i, de passada, es va acariciar les galtes. “No sembla que tinguis trenta-dos anys”.

Quan la porta corredissa de l’ascensor estava a punt de tancar-se –”amb la parsimònia d’un sarcòfag”, pensava sempre la Maria–, una mà la va aturar sobtadament. El sarcòfag es va tornar a obrir amb la mateixa desesperant lentitud.

-Puja? Vaig a la dotzena i…

L’home, d’una pal·lidesa indefinida, es va quedar dret al pas de l’ascensor, sorprès, petrificat.

-Maria.

Ella va trigar uns segons a trobar un fil de veu per respondre.

-Ricard.
-Però, com… tu…

Des del darrer cop que van fer l’amor a l’hotel de Milà no s’havien tornat a veure. Feia tres anys, ja. Aquella mateixa nit, després de dutxar-se, ell va decidir tallar la relació en sec perquè “no es veia amb cor de perdre els seus fills i la pau familiar”, li va dir. Ella, esgotades les súpliques, els crits i els plors, li va jurar odi etern, perquè sabia que mai deixaria d’estimar-lo del tot.

-Maria, no…
-Si no passes, la porta no es tanca.
-Esclar, perdona. És que…

El Ricard va fer un pas endavant i la porta es va tancar. Estaven prou a prop l’un de l’altre perquè la pell de la Maria agafés un to rosenc de sang reviscolada, i perquè el Ricard s’amarés epidèrmicament de la seva olor de perfum marcit.

-No sabia que tu…
-Des del març. Fetge.
-Merda… Perdona, no volia… I saps si… Quant…
-Sis mesos, potser un any.

L’ascensor continuava pujant, amb disciplinada indiferència.

-I tu?
-Còlon. Diuen que me’n sortiré, però…
-Me n’alegro molt.
-No hi ha dret, jo m’ho mereixo més que tu.
-No, Ricard. Ningú s’ho mereix.
-Jo sí. Jo sí.

Es van mirar amb una barreja d’ànsia i tristesa, amb el regust amarg de la vida malversada.

-Maria, creu-me, me n’he penedit cada dia, cada hora, des de l’endemà mateix que…

Ella el va tallar posant-li un dit damunt dels llavis, i es va treure el mocador del cap per eixugar-li els ulls.

-Ricard, no cal. De debò. Ja no cal.

I, mentre l’ascensor s’enfilava cap a la dotzena planta amb aquella fredor impassible de les màquines, la Maria i el Ricard es van agafar les mans i van començar a parlar del temps.

……….

Publicat dins de Microcontes | Etiquetat com a , , , | 2 comentaris

PLATGES MÉS LLUNYANES

L’estiu abandonava, vençut, les cambres blanques, i l’Anna va entrar al bany i es va despullar, cerimoniosament, de sal i petxines. Nua sota la dutxa, mussitava cançons de sirena mentre s’esbandia les onades.

L’escuma del sabó encara feia olor de sorra i mar quan va decidir escolar-se, fugir, cercar nous blaus.

Va tancar els ulls, va plegar els braços sobre el pit i es va deixar caure desguàs avall com ho faria una gota, un miler de gotes. I en el vertigen laberíntic de les canonades va sentir la fúria de la tramuntana i el silenci roig de tants capvespres.

Va sospirar. Les onades trencaven en platges més llunyanes.

Llavors, d’improvís, algú va obrir l’aixeta, i aquella inoportuna pluja de tardor li va dur a la boca un reglot de pells de cera i de maletes buides.

L’estiu abandonava, vençut, totes les cambres blanques.

Publicat dins de Microcontes | Etiquetat com a , , , , , , | 2 comentaris

MICROCONTE PER A NENS FERROVIARIS

El vell esperava a l’andana, amb el bitllet a la mà i una maleteta entre les cames. Mirava cap on es perdia la via, amb un somriure murri pintat a la cara. Se’l veia tan il·lusionat amb aquell viatge, que ningú no va tenir cor de dir-li que ja havia marxat l’últim tren.

Ell, de fet, tampoc no gosava confessar que era el maquinista.

Publicat dins de Microcontes | Etiquetat com a , , , , , | 4 comentaris

L’IMMORTAL

A còpia de fer anys, l’Eliseu anava perdent la memòria a marxes forçades, fins al punt que un dia d’abril va oblidar completament com es feien, els anys. I així va ser com, gairebé per descuit, va assaborir la daurada mel de la immortalitat.

Publicat dins de Microcontes | Etiquetat com a , , , | Deixa un comentari

WASABI

–No pica.

Va dir la sargantana, un segon abans de convertir-se en drac.

Publicat dins de Microcontes | Etiquetat com a , , , , | Deixa un comentari

L’INDI

Assegut de cames plegades dalt del canyó serpentejant que domina el llac Powell, sota un estol de voltors grisos que planaven en cercle, l’indi Bona Terra, l’últim guerrer dels Quatrebarres, degustava el fum agredolç de la seva pipa mentre donava voltes a l’extravagant idea que ell, ell tot sol, era una nació sencera.

Fins que un voltor imprudent se li va cagar al damunt, i el pensament li va esclatar al cervell com una bombolla amarga. Llavors va rebotre la puta pipa contra el terra, es va estufar les plomes de gran cap i va fitar el camí argilós que duu cap a les aigües turqueses del riu Colorado, a la riba del qual el seu rebesavi va enterrar-hi el tomahawk.

I la nació es va alçar.

Publicat dins de Microcontes | Etiquetat com a , , , , , | 1 comentari