Microconte per a nens que juguen amb avionets de paper

“Sóc jo. (…) ¡No, escolta’m tu a mi, fill de puta! El juliol del 2000 et vaig deixar 30.000 dòlars perquè poguessis tirar endavant la pizzeria, amb el compromís de tornar-me’ls al cap d’un any. Aquest juliol em vas dir que a l’agost, i després, que l’1 de setembre sens falta. Som a dia 11 i res. Vull els… (…) ¡¿I a mi què collons m’expliques, si t’han desviat el vol de Los Angeles?! ¡Vine a Nova York cagant llets! (…) ¿Segrestat? ¿Terroristes d’Al-Qaeda? Ja, doncs dóna’ls-hi records de part meva, corre. (…) Me la sua. A la tarda et vull amb la pasta al meu despatx de la Torre Nord. Com un clau. (…) I no em ploris, hòstia. (…) Què són, aquests crits? (…) Aaa… Espera, he de penjar. No t’ho creuràs, però hi ha un avió que ve directe cap a la meva finestra. Fins ara.”

Tut-tut-tut…

Anuncis

Quant a davidabadú

Vet aquí algú que aspirava a príncep blau i va acabar fent de granota. Que anava per matemàtic i va acabar triant Lletres. Que adorava la literatura i va estudiar llengua. Aquest sóc jo, tècnicament parlant. Escriptor d'interiors, adreçador d'idees, paleta de la llengua i flagell de la mala ortografia. Filòleg i somiatruites. Poca cosa, sí, però ben dita.
Aquesta entrada s'ha publicat en Microcontes i etiquetada amb , , , , , , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s