Microconte llarg per a nens que ja saben el final (2a part)

“Sí, comissari, vaig jugar a doble o res per dos amors, i vaig perdre.

Al cap d’un temps, l’altra va descobrir la traïció –els meus ulls sempre em delaten–, i m’ho va fer confessar tot. Recordo com se li van glaçar les llàgrimes i com, després d’un llarg silenci mossegant-se els llavis, els va obrir per dir: “No la veuràs més, no hi parlaràs, no li escriuràs, ni tan sols la somiaràs, oblidaràs que ha existit mai.” I llavors va desembeinar el punyal més esmolat: “I, a més, destruiràs les seves cartes, les estriparàs, les cremaràs! Només així sabré que m’estimes.” S’ho imagina, comissari?

La primera part de les condicions la vaig executar amb la fredor d’un botxí servicial: “S’ha acabat, no em truquis, no vull saber res més de tu, ja no existeixes”, li vaig etzibar per telèfon des d’una habitació fosca com l’ànima. Pel que fa a la segona part…, no vaig tenir el valor de destruir les cartes tal com ella volia, però vaig fer una cosa pitjor: en un acte d’inexplicable vilesa, les vaig ofegar en una bossa de plàstic i les vaig llençar senceres al contenidor d’escombraries, com si aquest últim i execrable homenatge m’hagués de fer menys covard, o menys culpable, davant la meva consciència.

La nostra relació d’amor terminal va continuar durant un any i mig, fins que el càncer del ressentiment la va acabar devorant. Una nit de juny, ella es va entregar a un altre home amb un únic objectiu: contemplar els reflexos de la venjança en els meus ulls. Dies després em va deixar. I llavors vaig cometre la darrera indignitat d’aquesta malaurada història: trucar a l’amant absent, la que jo mateix havia empès a agafar de tornada el tren dels somnis, per suplicar perdó. Però no era el seu perdó, el que buscava, comissari: era tan sols un bàlsam per al meu cor devastat.

El final ja el sap: com en les bones pel·lícules de Hollywood, l’amant llunyana i pacient va tornar, va perdonar i va oblidar. Increïblement, encara m’estimava. Avui és la meva dona, la meva companya, la mare dels meus fills. Som feliços, o gairebé. Però a les escombraries del meu cor sempre hi quedaran, podrint-se eternament dins una bossa de plàstic, aquelles 20 cartes d’amor. I només per això ja mereixo que em condemnin.

– Ja. I la cançó desesperada?

– La cançó… me l’enduré a la tomba, comissari, per poder cantar-la quan arribi a l’infern.”

Anuncis

Quant a davidabadú

Vet aquí algú que aspirava a príncep blau i va acabar fent de granota. Que anava per matemàtic i va acabar triant Lletres. Que adorava la literatura i va estudiar llengua. Aquest sóc jo, tècnicament parlant. Escriptor d'interiors, adreçador d'idees, paleta de la llengua i flagell de la mala ortografia. Filòleg i somiatruites. Poca cosa, sí, però ben dita.
Aquesta entrada s'ha publicat en Microcontes i etiquetada amb , , , , , , , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s