Microconte per a nens que no veuran la llum al final dels túnels

“El silenci del metro de Nova York a les tres de la matinada. El silenci electrificat dels túnels com tentacles o fils de seda. Sol, sempre viatjo sol. Observo fixament el meu rostre al vidre del davant. El silenci de les portes quan s’obren i es tanquen. Miro el rostre de qui no sóc jo, sinó l’altre, sobre una pantalla de ciment que llisca.

Prospect Av. Entra l’àngel. Un àngel de pell blanca i llavis vermells. Dinou, vint anys. La miro de reüll. Brusa negra escotada i faldilla imprudentment curta. Podria ser la meva filla. On vas, filla? M’enxampes mirant-te, però de seguida m’ignores. Potser penses que podria ser el teu pare. No sóc ningú, només l’altre. S’estira mecànicament la faldilla i treu l’Ipod. No vols sentir el silenci? Ell em somriu des del vidre que llisca.

Union St. Entren tres negres hispans. Residus nocturns. Mala cosa, penso. Jupes de pell, cadenes xapades, esquitxos de sang als ulls, mans colrades per matinades inconfessables. Mala cosa, sí. Miren la noia, s’hi rabegen, sembla que l’ensumen. “¿A dónde vas, mi baby?” “¿Qué tú haces sola tan tarde?”. S’hi acosten, s’hi descaren, se’n riuen. Un se li asseu al costat. Li frega la cuixa amb la mà. Estrenyo els punys. Joc de depredadors de dents blanques i pell coriàcia. Rialles i xerrameca d’alcohol que corrompen el silenci dels túnels. L’àngel blanc es mossega els llavis, massa vermells. “Ay mi putita”. Se n’aparta, busca ajut, em mira implorant el pare que podria ser. Abaixo la mirada. El meu altre es neguiteja. Prou!

Court St. El tren s’atura amb grinyols adolorits. Els negres hispans amaguen les urpes. Fi de trajecte. Els empenyo cap a la porta amb la mirada. “Adios, putita”. Rialles procaces. S’ha acabat el joc, i l’àngel respira. Em mira alleujada, em regala un sospir. Podria ser la meva filla, però no la d’ell. El silenci del metro m’eixampla els pulmons. Panteixo, l’altre panteixa darrere el vidre, mentre travessem la llarga gola negra del riu, inundats de matinada.

Whitehall St. L’àngel blanc m’adreça un últim somriure, i, quan s’aixeca, em mostra involuntàriament el secret de les seves cuixes. M’aixeco també. Li torno el somriure. Són quarts de quatre. La deixo passar. Les portes es tanquen com tenalles i el tren s’esmuny, o potser fuig. Altre cop el silenci feixuc, que ara acompanya els nostres passos metàl·lics. Vaig tres metres darrere seu. Mentre caminem pel llarg passadís ombrívol de l’estació, amb fluorescents bruts que agonitzen, em delecto pensant en la negror subjugadora del Hudson a aquelles hores. Dos metres. I penso també en els tres cabrons indesitjables que han estat a punt d’arruïnar-me el viatge. Un metre.

Llavors, per fi, davant d’una raconada fosca que ja coneix d’altres ocasions, l’altre que no sóc jo s’abraona sobre la presa angelical, de llavis massa vermells per ser la seva filla, li tapa la boca tot aferrant-la pel coll i l’arrossega, ebri de plaer, cap al cau de l’aranya.

I en el negre silenci de Manhattan es dibuixa la salvatge perfecció de les teranyines.”

Advertisements

Quant a davidabadú

Vet aquí algú que aspirava a príncep blau i va acabar fent de granota. Que anava per matemàtic i va acabar triant Lletres. Que adorava la literatura i va estudiar llengua. Aquest sóc jo, tècnicament parlant. Escriptor d'interiors, adreçador d'idees, paleta de la llengua i flagell de la mala ortografia. Filòleg i somiatruites. Poca cosa, sí, però ben dita.
Aquesta entrada s'ha publicat en Microcontes i etiquetada amb , , , , , , , , , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s