MICROCONTE PER A NENS CLAUSTROFÒBICS

"Quan jo vaig néixer, no respirava. Gens. O almenys això li va dir una senyora de bata blanca a una altra senyora de bata verda que estava estirada en una llitera i plorava molt. I la senyora de bata blanca, vinga pegar-me! Però jo res, tossut: que no!

Però això de no voler respirar deu ser una cosa molt lletja, perquè recordo que al cap d’una estona em van ficar en una bossa de plàstic des d’on ho veia tot borrós, i poc després em van tancar en una caixa de fusta, en la negror més absoluta. Quina mala bava!

D’això deu fer un parell de dies. Ara ja respiro, ves quin remei, tot i que aquí dins em costa una mica. I, mentre espero que m’aixequin el càstig, procuro matar la gana pensant en tetes i biberons, i m’entretinc jugant amb un cuquet que tinc entre les cames.

Això sí: quan em treguin d’aquí, em sentiran!"

Anuncis

Quant a davidabadú

Vet aquí algú que aspirava a príncep blau i va acabar fent de granota. Que anava per matemàtic i va acabar triant Lletres. Que adorava la literatura i va estudiar llengua. Aquest sóc jo, tècnicament parlant. Escriptor d'interiors, adreçador d'idees, paleta de la llengua i flagell de la mala ortografia. Filòleg i somiatruites. Poca cosa, sí, però ben dita.
Aquesta entrada s'ha publicat en Microcontes i etiquetada amb , , , , , , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s