MICROCONTE PER A NENS QUE NO OBLIDEN

"El rellotge de la sala llança quatre campanades seques, i l’Enric, com un ressort, s’aixeca del sofà per anar a mirar el correu, tal com fa cada tarda a aquella hora precisa. Vestit amb un barnús blanc i sabatilles d’estar per casa, baixa per l’escala amb pas insegur, agafant-se a la barana i comptant mentalment els esglaons. "Trenta-dos", es diu amb un fil de veu tan bon punt arriba al portal. Lentament i sense gaire esma va cap a les bústies, però de sobte s’atura davant de la seva, obre els ulls i esbossa un somriure. El perfil d’alguna cosa semblant a una carta s’insinua per l’espiell. Nerviós, s’afanya a buscar la claueta a la butxaca del barnús i obre la portella de la bústia. Amb la mà tremolosa, en treu una postal d’una platja indefinida, adreçada a un misteriós destinatari: "Enyoradíssima Iolanda".

L’Enric torna escales amunt, apressant el pas i comptant de nou els esglaons. "Vint-i-cinc", murmura. Ja a dins de casa, es treu el barnús i s’asseu al sofà. Durant uns quants minuts, passa els ulls diverses vegades per damunt d’aquella postal enigmàtica: "Enyoradíssima Iolanda"…

Per més voltes que hi dóna, és incapaç de relacionar aquell nom amb cap persona coneguda. S’aixeca altre cop, sense reparar en la marca de suor que el seu cul ha deixat a l’escai vermell, i extreu una agenda vella i rebregada d’un calaix de l’escriptori. Iolanda, Iolanda… L’agenda conté un ampli univers d’amics, parents, companys d’escola, coneguts i desconeguts, una gran sopa de noms als quals no aconsegueix posar cara…, però cap Iolanda. Comença a voltar pel pis cercant altres indicis, però el neguit li impedeix recordar on desa els àlbums de fotografies, o aquell feix de cartes d’amor que sol repassar quan es lleva a mitjanit i que, qui sap, podria amagar la clau d’aquest misteri. L’home es frega la barbeta, es masega les galtes i els cabells i tanca els ulls amb desfici, gairebé amb ràbia, com si fes força per espanyar el cofre dels secrets més ben guardats, sense aconseguir-ho.

Llavors nota un calfred. Un corrent d’aire ha travessat el pis, i, nu com va, tots els pèls del cos se li ericen. La finestra del dormitori l’avisa picant dues vegades. Va cap allà arrossegant les sabatilles, però a mig camí descobreix, coronant el canterano del distribuïdor, la foto d’una parella jove i riallera, abraçada damunt d’una Vespa, amb una dedicatòria escrita a mà que diu: "T’estimo tant, Enric! Teva, Iolanda."

Desconcertat, l’Enric entra al dormitori, i quan veu aquella dona ajaguda al seu llit, s’espanta, i instintivament deixa caure la postal per tapar-se el sexe amb les mans. Allà, davant seu, una anciana de cabells blancs que té una sorprenent semblança amb la noia de la Vespa dorm profundament, arraulida en un cantó del llit i coberta només amb un barnús. Durant uns segons, l’Enric es mira la Iolanda amb ulls atònits, tot seguit tanca la finestra, i, finalment, recull de terra la postal que demà –com cada matí des que la malaltia li va xuclar l’ànima– tornarà a deixar dins la seva bústia després de baixar els cinquanta-dos esglaons que el separen del portal."

Anuncis

Quant a davidabadú

Vet aquí algú que aspirava a príncep blau i va acabar fent de granota. Que anava per matemàtic i va acabar triant Lletres. Que adorava la literatura i va estudiar llengua. Aquest sóc jo, tècnicament parlant. Escriptor d'interiors, adreçador d'idees, paleta de la llengua i flagell de la mala ortografia. Filòleg i somiatruites. Poca cosa, sí, però ben dita.
Aquesta entrada s'ha publicat en Microcontes i etiquetada amb , , , , , , , , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s