MICROCONTE PER A NENS AMB ARACNOFÒBIA

Les aranyes llop excaven forats a terra des d’on esperen, immòbils, l’arribada d’una presa. Quan algun saltamartí o alguna papallona incauta s’acosten a la boca de l’amagatall, salten violentament damunt seu, la immobilitzen amb les seves potes fortes i peludes, li claven els quelícers verinosos i li xuclen els sucs interns amb fruïció. Un cop succionades les entranyes de la víctima, l’abandonen, convertida en una carcassa inert, perquè formigues i escarabats n’escurin les restes.

El Frank era un solitari, i feia de la seva solitud patològica una arma de seducció. A les festes, on el convidaven sovint pel seu innegable atractiu, s’emboscava en un racó amb una copa a la mà i esperava pacientment la seva presa. Indefectiblement, alguna víctima s’interessava per aquell galant d’ulls tristos que semblaven doldre’s d’un cor trencat o una ànima torturada. "Estàs bé?" "T’avorreixes?" "Et passa alguna cosa?" "Vols companyia?"… Qualsevol d’aquestes preguntes ingènues feia sortir l’aranya del seu cau. Gràcies a aquesta tècnica, desenes de dones -i també alguns homes– havien passat pel llit del Frank, i n’havien sortit eixuts, buits, exsangües.

Aquell Cap d’Any, però, el Frank era en un racó de la cuina, assegut en un tamboret alt des de feia una hora, amb una copa de gin-tònic com a única companyia. El brogit i l’alegria de la festa es desenvolupaven a pocs metres d’allà, completament aliens a la seva presència taciturna. Aquell rebuig, aquell menyspreu, o pitjor, aquella indiferència, era molt més del que podia suportar un depredador implacable com ell. El repic dels quarts va desvetllar la seva fúria aràcnida, i el Frank, per primer cop, va abandonar la seguretat del niu per sortir a caçar a camp obert.

Amb la primera campanada, va fer un últim glop de gin-tònic i va deixar la copa damunt la taula. Després va treure d’un calaix el ganivet més gros que va trobar. Les primeres que van caure van ser la Mònica i la Sara, que l’atzar havia volgut que fossin a la cuina en aquell moment. Dues fuetades al cor, i ni un sospir. La Bet i el Pau se’ls va trobar al passadís; gairebé sense aturar-se, a ella la va degollar amb un tall ràpid i precís, i a ell li va enfonsar el ganivet a l’estómac fins al mànec. Ja al menjador, va apunyalar per l’esquena el Ricard i el Sergi, els únics que haurien pogut oferir alguna resistència. Ni el van veure venir, ocupats com estaven brindant i desitjant-se sort per a l’any que començava. Les tres joves desconegudes que eren amb ells van començar a xisclar i es van refugiar al lavabo, però no van tenir temps de passar la balda. De res no van servir els plors histèrics, ni les peticions de clemència, ni els cops i les puntades com a últim recurs. Una aranya llop no recula pels aletejos d’una papallona. L’Angie, l’última presa, la va perseguir fins a la porta del pis, quan intentava una fugida desesperada. La va engrapar pel coll i la va arraconar contra la paret.

– Per què? –va dir ella amb un fil de veu.

– Perquè tinc gana.

Acabada la feina, el Frank va tornar a la cuina. Es va rentar les mans i la cara escrupolosament, i va escurar les darreres gotes del gin-tònic. Llavors es va adonar que la Mònica, amb la seva preciosa cabellera rossa estesa damunt d’un bassal de sang, encara es movia, i es va agenollar sobre el seu pit per escanyar-la fins a la mort. Després, durant uns segons, li va acariciar els cabells en silenci, i es va entretenir pensant que amb ella potser sí que… Va sacsejar el cap per allunyar aquella idea absurda i es va tornar a asseure al tamboret del racó. Va tancar els seus vuit ulls negres i brillants, va amagar el cap entre les potes i, per primera vegada, coincidint amb els esclats i els fastos del nou any, l’aranya llop es va sentir totalment sola dins el cau.

………………………………

Anuncis

Quant a davidabadú

Vet aquí algú que aspirava a príncep blau i va acabar fent de granota. Que anava per matemàtic i va acabar triant Lletres. Que adorava la literatura i va estudiar llengua. Aquest sóc jo, tècnicament parlant. Escriptor d'interiors, adreçador d'idees, paleta de la llengua i flagell de la mala ortografia. Filòleg i somiatruites. Poca cosa, sí, però ben dita.
Aquesta entrada s'ha publicat en Microcontes i etiquetada amb , , , , , , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s