MICROCONTE PER A NENS AMB SET DE VENJANÇA

“-Digui?

-Albert Domènec?

-Sí.

-Ei, Albert, xato! Sóc el Ricki, de BETECE.

-Ah, hola.

-Collonut el dinar de l’altre dia, eh? Collonut.

-Sí, però ja et vaig dir…

-Hòstia, el tiramisú estava de mort, tio. Encara no m’he rentat les dents, hòstia. Hahaha!

-Sí, molt bo, però…

-No, tio, de debò. De puta mare. Ja et vaig dir que t’agradaria.

-Sí, bé… Escolta, ara no…

-T’has mirat allò de les bitcoins que et vaig estar comentant?

-No, però mira…

-Escolta això, escolta: 200% en un mes. Com t’has quedat?

-És molt, sí, p-…

-He dit 200%, tio! Deus ser una mica sord. T’ho torno a repetir: dos-cents-per-cent-en-un-mes. Eh? T’ho vaig dir o no t’ho vaig dir?

-Sí, ja, però…

-T’ho vaig dir o no t’ho vaig dir??!!

-Que sí, però la veritat és que ara mateix…

-Si m’haguessis fet cas ara ja tindries el Lexus, hòstia. Que m’heu de fer cas, tio. Sempre us ho dic, als clients com tu: que m’heu de fer cas!! Hòstia, que jo sé de què va, això. Tu creus que jo t’enganyaria? Eh?

-No, home, no, però…

-Tu creus que jo t’enganyaria? No, jo no t’enganyaria, perquè després aniries als teus amics i els hi diries: “Hòstia, el fill de puta del Ricki m’ha enganyat!” Jo no t’enganyaria.

-No, esclar, ja…

-Digueu-ho: el Ricki no m’enganyaria.

-Mira…

-Digue-ho. El.. Ricki.. no.. m’enganyaria.

-El Ricki no m’enganyaria.

-Esclar que no, hòstia! Que jo estic aquí perquè tu et facis ric, Albert, tio. Jo estic ara a BETECÉ treballant com un cabró a les nou del vespre per tu!, perquè tu et facis ric! M’entens o què? Jo només vull que ens facis confiança, ho entens?

-Ricki…

-Vull que diguis: “El Ricki és un tio de puta mare i em farà ric.”

-Ja, però…

-“Però”? Has dit “però”? Eoooo! “¿Hay alguien ahí?” 200%. M’has sentit?

-Sí, esclar, però jo només tinc…

-Què?

-Que només tinc 5.000 euros estal-…

-Què m’estàs dient? Què m’estàs explicant? A mi m’importa una merda el que tu tinguis, el que tu guanyis o si t’ho gastes amb coca, nen. A mi no m’expliquis la teva vida, tio. Jo només vull fer-te ric, hòstia, que no ho entens? Amb una inversió inicial de 30.000 euros ara ja tindries… Calcula. Saps calcular, oi? Calcula.

-Jo què sé… 60.000 euros?

-Una merda! Una merda de vaca! 90.000 euros, tio! T’enganyaria, jo?

-No.

-No et sento. T’enganyaria?

-No, no m’enganyaries, però…

-No t’enganyaria. Hòstia, 60.000 euros, diu el tio… Què passa? Que eres el tonto de la classe? Que t’asseies a l’última fila a matemàtiques? Hòstia, no cardis! Un 200% tio, hòstia! Seixanta més trenta, noranta.

-Mira, la veritat, jo…

-Va, que no vull que perdis més temps. El temps són calés. Apunta.

-Que apunti què?

-El número de compte per ingressar-me els 30.000 euros ja. Hòstia, no em diràs que no tens 30.000 euros, tio. Apunta.

-No els tinc.

-Albeeeeeeert, que sóc gat vell, hòstia. Vas venir al sopar amb un X6, no tens fills, no passes calés a la teva ex i tens la barqueta a Llançà esperant-te els caps de setmana. No em diguis que no tens 30.000 euros que m’ofens.

-No, i si els tingués…

-Ho veus?

-Veig què?

-“Si els tingués”. O sigui, que els tens. Tio, sóc gat vell, hòstia. Va, apunta.

-No vull apuntar res, noi. I això ja dura…

-…el que dura dura, hahaha. Va, no et facis l’enfadat que no cola. T’estic parlant de diners, tio, de guanyar molts diners, hòstia puta. O és que no vols guanyar diners? Eh? No vols guanyar diners?

-No.

-Com?

-Que no, no vull guanyar diners.

-Mira, tio, no em toquis els ous. Tothom vol guanyar diners, a menys que siguis un puto lama tibetà o una puta ONG, i aquests tampoc són sants. Estem parlant de fer-se un Lexus i, de propina, una pava de bandera en un mes, tio, perquè la tia cau segur. Com a Hollywood, però a Barna, hòstia. I t’ho explico a tu perquè em caus bé, perquè això no ho explico a tothom.

-No vull guanyar diners, et dic. Mira, de debò que…

-Collons, tio, no em diguis això. No em diguis això, que pensaré “aquest tio és tonto”. Hòstia, l’Albert és tonto del cul!! No deus voler que pensi que ets tonto del cul, oi? Perquè…

-Se me’n fot.

-Com?

-Se me’n fot el que pensis.

-Mira, tio, de veritat, anant d’aquest pal no m’estranya que et deixés la Pilar…

-Patrícia.

-No m’estranya que et deixés la Patrícia, tio. Devia pensar: “Aquest tio és tonto”. M’ho dius de debò? Tio, el món és pels llestos, i els llestos amb calés viuen a l’àtic i es pixen a sobre dels del principal, hahaha. És així, hòstia, és així. I les dones els volen llestos i amb calés, Albert, tio. O no t’agrada sucar, a tu? Eh? No t’agrada sucar?

-…

-Què dius? No t’agrada sucar? Ets monyes o què, hòstia? Va, apunta, collons, que és tard i me’n vull anar a casa. Zero-zero-vuit…

-M’estic follant la teva dona.

-…

-…

-Què has dit?

-Que m’estic follant la teva dona.

-Com que t’estàs…?

-El que sents.

-Ei, va, Albert, tio, brometes les justes, que sóc gat vell i…

-Marta, posa-t’hi. És l’imbècil del teu marit.

-…

-Marta?

-Hola, imbècil del meu marit. Com tenim les bitcoins, avui? Petites i peludes, com cada dia? Hahaha.

-Però… Marta… tu de què…?

-De què el conec? Al dinar de l’altre dia, ¿saps que al matí em vas dir: “Acompanya’m, que tinc un altre client gilipolles i m’ajudaràs a convence’l”? Doncs va resultar que el gilipolles i jo érem companys d’universitat. Matemàtiques, a la UB. I no només companys. Vam sortir junts tres anys, nen. Encara recordo una mamada gloriosa a classe d’Estadística. Te’n recordes, Albert?

-Com si fos ara. Era amb el professor Castellví, el que sempre s’adormia. Gloriosa, sí.

-De debò que jo… Marta… Tu no pots…

-Sí que puc, oi tant que puc! A partir d’ara, quan te’n tornis a anar de putes amb els clients, paga’ls-hi el servei amb bitcoins, a veure què et diuen. A mi ja m’has vist prou.

-Jo no…

-Calla, que l’Albert et vol dir no sé què.

-…

-Ricki?

-…

-Ricki.

-S-sí.

-Hola, pallasso. Mira, he de reconèixer que en una cosa tenies raó: sempre ens assèiem a l’última fila de la classe. Per raons òbvies.

-A mi no em…

-I encara et diré una altra cosa.

-Què…?

-El cafè ha pujat un 300% en tres setmanes, o sigui que les bitcoins ja te les pots fotre pel cul.”

Anuncis

Quant a davidabadú

Vet aquí algú que aspirava a príncep blau i va acabar fent de granota. Que anava per matemàtic i va acabar triant Lletres. Que adorava la literatura i va estudiar llengua. Aquest sóc jo, tècnicament parlant. Escriptor d'interiors, adreçador d'idees, paleta de la llengua i flagell de la mala ortografia. Filòleg i somiatruites. Poca cosa, sí, però ben dita.
Aquesta entrada s'ha publicat en Microcontes i etiquetada amb , , , , , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s