MICROCONTE PER A NENS MAGNICIDES

"La Hiena era l’assassí a sou més fred del seu gremi. S’havia guanyat una merescuda fama com a franctirador implacable al setge de Sarajevo, amb un cent per cent d’efectivitat. Ara l’havia contractat una poderosa organització secreta internacional per dur a terme la mare de totes les missions: assassinar el president dels Estats Units.

….

23 d’octubre del 2009, Massachussets. Una furgoneta blanca està aparcada des de fa hores a tres-cents metres de l’entrada del MIT. Ocult rere una cortina, immòbil com una estàtua de marbre, la Hiena espera l’arribada de l’home més influent del planeta. Sap que només tindrà una oportunitat, però no n’hi calen més. A ell, no.

Quan veu aparèixer el cotxe presidencial enfilant la recta del campus, la Hiena tanca l’ull esquerre i adhereix el dret a la mira telescòpica del seu inseparable Dragunov, el fusell que ja s’ha convertit en una extremitat del seu cos. Fins i tot algú tan impassible com ell és conscient de la transcendència de l’encàrrec: el magnicidi provocarà una commoció global, i desencadenarà una reacció en cadena de represàlies i revenges que, amb tota probabilitat, abocaran el món a una Tercera Guerra Mundial devastadora. Però la Hiena només fa la seva feina.

Un escorta rapat i amb ulleres fosques obre la porta del Cadillac negre, i immediatament l’assassí allibera el fiador i acarona el gallet amb l’índex de la mà dreta. El futur de la humanitat, al palpís del seu dit. El president baixa del cotxe, es corda cerimoniosament el botó de l’americana i s’atura uns segons per saludar la gent que l’ha sortit a rebre. La Hiena conté la respiració, tiba els músculs del tren superior del cos i alenteix a voluntat els batecs del cor. Home i arma, fosos en una màquina de matar perfecta. Durant cinc segons, l’objectiu ocuparà el centre de la mira telescòpica; el projectil l’impactarà al tercer: 1001, 1002, 1003. Un ull, una bala, missió complida.

En aquell precís instant, un mosquit tigre arribat en missió secreta des dels aiguamolls del Mississipí aterra damunt la parpella closa de la Hiena. La picada del dípter és tan dolorosa i imprevista, que instintivament el franctirador d’acer deixa anar el fusell per colpejar-se l’ull amb la mà:

-"Јеботе, то боли!!! Курвин сине!!!" –renega en una llengua incomprensible.

En una fracció de segon, el Dragunov cau en vertical sobre el terra de la furgoneta i es dispara. La bala travessa l’ull de la Hiena, però el mosquit ja no hi és.

Insecte i fibló, fosos en una màquina de picar perfecta. Missió complida."

Advertisements

Quant a davidabadú

Vet aquí algú que aspirava a príncep blau i va acabar fent de granota. Que anava per matemàtic i va acabar triant Lletres. Que adorava la literatura i va estudiar llengua. Aquest sóc jo, tècnicament parlant. Escriptor d'interiors, adreçador d'idees, paleta de la llengua i flagell de la mala ortografia. Filòleg i somiatruites. Poca cosa, sí, però ben dita.
Aquesta entrada s'ha publicat en Microcontes i etiquetada amb , , , , , , , , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s