L’estiu abandonava, vençut, les cambres blanques, i l’Anna va entrar al bany i es va despullar, cerimoniosament, de sal i petxines. Nua sota la dutxa, mussitava cançons de sirena mentre s’esbandia les onades.
L’escuma del sabó encara feia olor de sorra i mar quan va decidir escolar-se, fugir, cercar nous blaus.
Va tancar els ulls, va plegar els braços sobre el pit i es va deixar caure desguàs avall com ho faria una gota, un miler de gotes. I en el vertigen laberíntic de les canonades va sentir la fúria de la tramuntana i el silenci roig de tants capvespres.
Va sospirar. Les onades trencaven en platges més llunyanes.
Llavors, d’improvís, algú va obrir l’aixeta, i aquella inoportuna pluja de tardor li va dur a la boca un reglot de pells de cera i de maletes buides.
L’estiu abandonava, vençut, totes les cambres blanques.
Un altre que té nostàlgia per les vacances d’estiu que ja s’han acabat
Hahaha! No sé pas en què ho has notat. 🙂