MICROCONTE PER A NENS QUE XIUXIUEGEN ALS TELÈFONS

Joder joder tía de verdad te lo juro que el Brayan en la pista del Kimio’s me miró de lejos así como diciendo ven tía pero yo no le hice caso y pasé de él un huevo y después el tío se fue con la Yoli el muy cabrón que ya sabía que como la Yoli es muy guarra pues eso que tenía el tiro asegurao y así mojaba en serio tía yo ya no me enrollo más con él- no sí lo sé lo sé tía soy muy pava vale pero tú no- escucha tú no me ayudas porque podías haberte llevao a la Yoli a mear y yo me quedaba con el Brayan ¿vale? pero se acabó tía cruz y raya tía crucificao te lo juro que me busque si quiere- eso exacto lo que yo te diga un cabrón y no te apures que yo el sábado en el Kimio’s me le acerco y le dejo claro lo que hay sí tía es muy jevi ¿qué? no jodas ¿eso te dijo? ¿que yo soy follamiga? qué cabrón de verdad es que lo mato tía y dices- ¿oye? sí lo de follamiga ¿cuándo fue? ¿en casa la Bea? Joder lo mato lo mato follamiga su puta madre- ¿oye? perdona no te escucho muy bien ¿que te dijo qué? no es que hay mucho follón estoy en medio la calle Industria bajando para el metro- ¿oye? ¡ah! ¡mierda! ¡joder!…

Vani, espera… oye no se si me escuchas bien tía pero si ves que no contesto en un rato lo dejamos es que me ha pillao un puto coche cruzando la calle hablando contigo tía y me ha levantao tres metros en el aire- sí sí va en serio tía sí he cruzao sin mirar ¡sí vale lo sé! no me ralles tía que ahora estoy aquí espatarrada en mitad de la calle con mogollón de gente mirando y gritando porque dicen que estoy muerta joder tía vaya putada yo aquí espatarrada muerta y el Brayan con la guarra de la Yoli…​

​​

Anuncis
Publicat dins de Microcontes | Etiquetat com a , , , , , | 1 comentari

MICROCONTE PER A NENS HIPERCORRECTES

"Era un corrector rigorós i implacable. Es movia per originals, proves o galerades amb la precisió d’un artificier en un camp de mines. No hi havia falta, tautologia o línia òrfena que se li resistís. Rectificava compulsivament i a l’instant els errors dels seus parents i amics. S’apuntava les pífies de rètols publicitaris, falques de ràdio o anuncis de premsa, i després es dedicava a amonestar els seus responsables per carta, un per un.

Per això, quan aquella dona esplèndida que acabava de conèixer al Poliorama li va confessar, en la foscor del portal de casa seva, que era una nimfòmana in-cor-re-gi-ble, el nostre home es va veure en la imperiosa necessitat d’estrangular-la.

D’un perfeccionista com ell, no es podia esperar cap altra cosa."

Publicat dins de Microcontes | Etiquetat com a , , , , | 1 comentari

MICROCONTE PER A NENS CARNAVALESCOS

Va presentar-se al concurs de Carnestoltes del seu districte pintat de negre de dalt a baix.

-De què vas disfressat? -va preguntar-li un membre del jurat.
-De futur.

Lògicament, es va quedar sense premi.


​​

Publicat dins de Microcontes | Etiquetat com a , , , , , | Deixa un comentari

EL CREDITOR

L’Antoni es va aixecar de la cadira d’oficina freda i impersonal on es regirava com un cadellet des de feia mitja hora, va plantar els braços amb fermesa damunt la taula del director i, fitant-lo, li va dir:

-Si no em dóna el crèdit, em follaré la seva dona.

En sentir aquesta amenaça icònica, la frase del milió, l’Abel, assegut en un extrem de la tercera fila del pati de butaques, va esclafir a riure. Va riure amb ganes, a cor què vols, com feia anys que no reia. El seu riure sonor i triomfant es va imposar al de la resta del públic perquè anava carregat de ressentiment i mala llet, de venjança covada, de collons plens, que tu em vas fotre el paper però jo t’he fotut la dona, cabró, la cara que faries si ho sabessis…

La seva rialla desbocada va sobrevolar el pati de butaques, va recórrer el passadís fins al vestíbul i va sortir del teatre com un corrent d’aire; va baixar carrer avall, va travessar la Gran Via i, després de tombar un parell de cantonades, va arribar a casa de la Laura, que just tenia el telèfon a les mans i era a punt d’enviar un whatsapp que deia:

-El Jordi avui estrena i arribarà tard. Corre, amor. T’espero… ja saps com.

Quan l’Abel va notar a la cuixa la vibració curta del seu mòbil, va tornar a riure, clarament a destemps. Un matrimoni gran de la segona fila es va girar a tall de retret, i l’Antoni, des de la cadira d’oficina freda i impersonal de l’escenari, va etzibar-li fugaçment una llambregada despectiva. Era el senyal que esperava per aixecar-se discretament i anar a buscar la porta de sortida.

Total –va pensar–, ja havia vist l’obra tres vegades, i al final, ell, no se la folla.​

​​

Publicat dins de Microcontes | Etiquetat com a , , , , , | Deixa un comentari

LA PICOR

L’home que no sóc jo va començar a notar una picor inoportuna mentre treballava. D’esma, i sense apartar la vista del teclat, es va endur la mà esquerra al clatell i es va gratar. Llavors la picor, com un exèrcit de puces, li va baixar per les espatlles, i després pels braços, i l’home que no sóc jo va utilitzar les dues mans per gratar-se més encara. Finalment, la picor salvatge se li va estendre al pit, al ventre, als testicles, a les cames, fins a la planta dels peus, i l’home que no sóc jo es va despullar davant de la finestra muda per gratar-se amb ànsia pertot arreu. I tan intensa era la picor, i tant es gratava l’home, que es va començar a esgarrapar i a fer-se sang. I tot i així va seguir gratant, perquè la picor era un riu de lava que li naixia d’endins. Va seguir gratant furiosament fins a arrencar-se la pell dels braços i les cames, i després del pit, i el cuir cabellut, i les celles i els ulls, i fins la llengua, perquè la picor li brollava des de les entranyes. I va seguir gratant fins a esquinçar-se els músculs i els tendons, i llavors va arribar a l’os, i al moll de l’os. I l’home que no sóc jo, malgrat que ja només era un alè roent de si mateix, va seguir gratant, i gratant, i gratant, enfollit per la picor de tants anys de vida estantissa.

I l’home que no sóc jo va arribar amb les ungles esberlades fins al negre pòsit de la seva ànima trista. I després de tant gratar, va descobrir que no era res, i va udolar.​

​​

Publicat dins de Microcontes | Etiquetat com a , , , , , , | 2 comentaris

MICROCONTE PER A NENS TOTTERRENY

"L’Albert es va girar per mirar enrere, i, amb l’ànima encongida, va dir:

-Carla, tenies raó, vam agafar un camí equivocat que no ens duia enlloc. Però ara hem de sortir com sigui d’aquest forat on ens trobem. M’agradaria que ho tornéssim a intentar, amor meu.

La Carla, després de rumiar-s’ho uns segons que a l’Albert se li van fer molt llargs, va alçar els ulls i va respondre secament:

-D’acord.

-Sí?

-Sí.

-Genial. T’estimo.

-Molt bé. Però ara tu empenys, i jo condueixo."

Publicat dins de Microcontes | Etiquetat com a , , , , | Deixa un comentari

LA GIOCONDA

L’Esther va passar per davant de la seva taula sense mirar-lo, amb aquell somriure de Gioconda que tan bé sabia fer pintat a la boca, i tapant-se estratègicament els pits amb un feix d’expedients que duia al despatx del director.

L’Esther era la típica secretària rossa i espaterrant que tothom sabia que s’havia guanyat el lloc per tres motius ben evidents: dos al davant i un al darrere.

El Miquel va fer veure que la mirava de reüll, però la va seguir amb els ulls clavats al seu cul fins que va entrar al despatx. Just abans de travessar la porta, la noia va girar el cap per llançar-li una mirada furtiva que ja ho deia tot.

Lluitant contra l’erecció que l’incomodava per sota de la seva taula d’administratiu, el Miquel va prendre una decisió irrevocable: aquella nit se la repassaria, ni que fos en somnis. I va dissenyar un pla.

Quan va arribar a casa a les 9 del vespre, es va afanyar a sopar. Frugalment, no fos cas. Tot seguit es va rentar les dents, es va dutxar i, mentre s’eixugava, va començar a tocar-se. Assolit el punt necessari de turgència sexual, es va estirar al llit, nu, va tancar els ulls i va deixar anar la imaginació. La dona va aparèixer a la pantalla de les seves parpelles en tota la seva esplendor: l’Esther amb la mirada de Gioconda; l’Esther caminant cap al despatx del director remenant el cul; l’Esther mirant-lo i estarrufant-se la cabellera rossa; l’Esther amb aquells shorts impossibles que es posava així que apuntava l’estiu; l’Esther ajupint-se davant seu amb l’excusa de recollir un llapis, lluint el tanga violeta que semblava un fil de pescar; l’Esther amb un escot abissal, rient i sacsejant els pits com una deessa italiana; l’Esther lasciva traient-li la llengua i ficant-se el dit a la boca; l’Esther enfonsant-li la mà dins els pantalons i mesurant-li el paquet; l’Esther despullant-se davant seu, deixant caure a terra les calcetes semitransparents de blonda; l’Esther dient-li a cau d’orella "folla’m, animal"… I en aquest punt es va adormir.

El riiiing del despertador a les 7.00 el va agafar desprevingut. Va obrir les parpelles de sobte, com dues cortinetes de tren, i encara va ser a temps de veure l’Esther d’esquenes, llençant un kleenex a la paperera del bany i acabant-se d’apujar les calcetes semitransparents de blonda. Desesperat, va tornar a tancar els ulls, i va fer un esforç titànic per mirar de rebobinar el somni, però, malauradament, la cinta s’aturava sempre al mateix lloc: l’Esther d’esquenes, llençant el kleenex a la paperera del bany i acabant-se d’apujar les calcetes semitransparents de blonda; l’Esther d’esquenes, llençant el kleenex a la paperera i apujant-se les calcetes semitransparents de blonda; l’Esther d’esquenes, llençant el kleenex i apujant-se les calcetes semitransparents; l’Esther d’esquenes, el kleenex i les calcetes semitransparents; l’Esther d’esquenes, semitransparent…

A l’últim moment, abans que desaparegués de la seva memòria, encara la va poder veure com girava la cara, enjogassada, des de la porta del lavabo i, amb el seu somriure de Gioconda, li llançava aquella mirada furtiva que ja ho deia tot.​

​​

Publicat dins de Microcontes | Etiquetat com a , , , , , , | Deixa un comentari