MICROCONTE PER A NENS CARNAVALESCOS

Va presentar-se al concurs de Carnestoltes del seu districte pintat de negre de dalt a baix.

-De què vas disfressat? -va preguntar-li un membre del jurat.
-De futur.

Lògicament, es va quedar sense premi.


​​

Publicat dins de Microcontes | Etiquetat com a , , , , , | Deixa un comentari

EL CREDITOR

L’Antoni es va aixecar de la cadira d’oficina freda i impersonal on es regirava com un cadellet des de feia mitja hora, va plantar els braços amb fermesa damunt la taula del director i, fitant-lo, li va dir:

-Si no em dóna el crèdit, em follaré la seva dona.

En sentir aquesta amenaça icònica, la frase del milió, l’Abel, assegut en un extrem de la tercera fila del pati de butaques, va esclafir a riure. Va riure amb ganes, a cor què vols, com feia anys que no reia. El seu riure sonor i triomfant es va imposar al de la resta del públic perquè anava carregat de ressentiment i mala llet, de venjança covada, de collons plens, que tu em vas fotre el paper però jo t’he fotut la dona, cabró, la cara que faries si ho sabessis…

La seva rialla desbocada va sobrevolar el pati de butaques, va recórrer el passadís fins al vestíbul i va sortir del teatre com un corrent d’aire; va baixar carrer avall, va travessar la Gran Via i, després de tombar un parell de cantonades, va arribar a casa de la Laura, que just tenia el telèfon a les mans i era a punt d’enviar un whatsapp que deia:

-El Jordi avui estrena i arribarà tard. Corre, amor. T’espero… ja saps com.

Quan l’Abel va notar a la cuixa la vibració curta del seu mòbil, va tornar a riure, clarament a destemps. Un matrimoni gran de la segona fila es va girar a tall de retret, i l’Antoni, des de la cadira d’oficina freda i impersonal de l’escenari, va etzibar-li fugaçment una llambregada despectiva. Era el senyal que esperava per aixecar-se discretament i anar a buscar la porta de sortida.

Total –va pensar–, ja havia vist l’obra tres vegades, i al final, ell, no se la folla.​

​​

Publicat dins de Microcontes | Etiquetat com a , , , , , | Deixa un comentari

LA PICOR

L’home que no sóc jo va començar a notar una picor inoportuna mentre treballava. D’esma, i sense apartar la vista del teclat, es va endur la mà esquerra al clatell i es va gratar. Llavors la picor, com un exèrcit de puces, li va baixar per les espatlles, i després pels braços, i l’home que no sóc jo va utilitzar les dues mans per gratar-se més encara. Finalment, la picor salvatge se li va estendre al pit, al ventre, als testicles, a les cames, fins a la planta dels peus, i l’home que no sóc jo es va despullar davant de la finestra muda per gratar-se amb ànsia pertot arreu. I tan intensa era la picor, i tant es gratava l’home, que es va començar a esgarrapar i a fer-se sang. I tot i així va seguir gratant, perquè la picor era un riu de lava que li naixia d’endins. Va seguir gratant furiosament fins a arrencar-se la pell dels braços i les cames, i després del pit, i el cuir cabellut, i les celles i els ulls, i fins la llengua, perquè la picor li brollava des de les entranyes. I va seguir gratant fins a esquinçar-se els músculs i els tendons, i llavors va arribar a l’os, i al moll de l’os. I l’home que no sóc jo, malgrat que ja només era un alè roent de si mateix, va seguir gratant, i gratant, i gratant, enfollit per la picor de tants anys de vida estantissa.

I l’home que no sóc jo va arribar amb les ungles esberlades fins al negre pòsit de la seva ànima trista. I després de tant gratar, va descobrir que no era res, i va udolar.​

​​

Publicat dins de Microcontes | Etiquetat com a , , , , , , | 2 comentaris

MICROCONTE PER A NENS TOTTERRENY

"L’Albert es va girar per mirar enrere, i, amb l’ànima encongida, va dir:

-Carla, tenies raó, vam agafar un camí equivocat que no ens duia enlloc. Però ara hem de sortir com sigui d’aquest forat on ens trobem. M’agradaria que ho tornéssim a intentar, amor meu.

La Carla, després de rumiar-s’ho uns segons que a l’Albert se li van fer molt llargs, va alçar els ulls i va respondre secament:

-D’acord.

-Sí?

-Sí.

-Genial. T’estimo.

-Molt bé. Però ara tu empenys, i jo condueixo."

Publicat dins de Microcontes | Etiquetat com a , , , , | Deixa un comentari

LA GIOCONDA

L’Esther va passar per davant de la seva taula sense mirar-lo, amb aquell somriure de Gioconda que tan bé sabia fer pintat a la boca, i tapant-se estratègicament els pits amb un feix d’expedients que duia al despatx del director.

L’Esther era la típica secretària rossa i espaterrant que tothom sabia que s’havia guanyat el lloc per tres motius ben evidents: dos al davant i un al darrere.

El Miquel va fer veure que la mirava de reüll, però la va seguir amb els ulls clavats al seu cul fins que va entrar al despatx. Just abans de travessar la porta, la noia va girar el cap per llançar-li una mirada furtiva que ja ho deia tot.

Lluitant contra l’erecció que l’incomodava per sota de la seva taula d’administratiu, el Miquel va prendre una decisió irrevocable: aquella nit se la repassaria, ni que fos en somnis. I va dissenyar un pla.

Quan va arribar a casa a les 9 del vespre, es va afanyar a sopar. Frugalment, no fos cas. Tot seguit es va rentar les dents, es va dutxar i, mentre s’eixugava, va començar a tocar-se. Assolit el punt necessari de turgència sexual, es va estirar al llit, nu, va tancar els ulls i va deixar anar la imaginació. La dona va aparèixer a la pantalla de les seves parpelles en tota la seva esplendor: l’Esther amb la mirada de Gioconda; l’Esther caminant cap al despatx del director remenant el cul; l’Esther mirant-lo i estarrufant-se la cabellera rossa; l’Esther amb aquells shorts impossibles que es posava així que apuntava l’estiu; l’Esther ajupint-se davant seu amb l’excusa de recollir un llapis, lluint el tanga violeta que semblava un fil de pescar; l’Esther amb un escot abissal, rient i sacsejant els pits com una deessa italiana; l’Esther lasciva traient-li la llengua i ficant-se el dit a la boca; l’Esther enfonsant-li la mà dins els pantalons i mesurant-li el paquet; l’Esther despullant-se davant seu, deixant caure a terra les calcetes semitransparents de blonda; l’Esther dient-li a cau d’orella "folla’m, animal"… I en aquest punt es va adormir.

El riiiing del despertador a les 7.00 el va agafar desprevingut. Va obrir les parpelles de sobte, com dues cortinetes de tren, i encara va ser a temps de veure l’Esther d’esquenes, llençant un kleenex a la paperera del bany i acabant-se d’apujar les calcetes semitransparents de blonda. Desesperat, va tornar a tancar els ulls, i va fer un esforç titànic per mirar de rebobinar el somni, però, malauradament, la cinta s’aturava sempre al mateix lloc: l’Esther d’esquenes, llençant el kleenex a la paperera del bany i acabant-se d’apujar les calcetes semitransparents de blonda; l’Esther d’esquenes, llençant el kleenex a la paperera i apujant-se les calcetes semitransparents de blonda; l’Esther d’esquenes, llençant el kleenex i apujant-se les calcetes semitransparents; l’Esther d’esquenes, el kleenex i les calcetes semitransparents; l’Esther d’esquenes, semitransparent…

A l’últim moment, abans que desaparegués de la seva memòria, encara la va poder veure com girava la cara, enjogassada, des de la porta del lavabo i, amb el seu somriure de Gioconda, li llançava aquella mirada furtiva que ja ho deia tot.​

​​

Publicat dins de Microcontes | Etiquetat com a , , , , , , | Deixa un comentari

MICROCONTE PER A NENS A CONTRACORRENT

​"El foll dels mitjons blancs va irrompre al bar despullat i amenaçant els parroquians amb una pistola de fogueig en una mà i un llibre de Burroughs a l’altra, mentre proferia un reguitzell de proclames anarquistes que interrompia aleatòriament per cagar-se en Déu, Judes i la Santíssima Trinitat. Refets de la sorpresa inicial, l’encarregat i un client forçut van reaccionar agafant per les espatlles aquell infeliç i expulsant-lo de l’establiment a base d’empentes i puntades de peu. Ningú no el va defensar, perquè ningú no dubtava que aquella conducta era indefensable: cap persona amb criteri i un mínim de decència duria mitjons blancs en públic, si no és per provocar."

Publicat dins de Microcontes | Etiquetat com a , , , , , , | Deixa un comentari

LA PARADOXA

Conta la llegenda que, passejant pels boscos d’Atenes, Sòcrates anava rumiant les seves paradoxes quan, de sobte, una atenenca nua va saltar de darrere un pollancre i li va barrar el pas. La bella donzella es va cobrir els pits decorosament (la llegenda no diu res de la zona púbica) i es va dur un dit a la boca, en senyal de silenci imposat.

-No em fareu callar! –li engegà la mossa.
-Me’n guardaria prou, estimada amiga. –respongué Sòcrates en to conciliador.
-Xxxxt.
-Per què em fas callar a mi?
-Perquè ells em volen fer callar.
-Ells?
-Ells. Els altres. La minoria sorollosa.
-No pas jo, doncs. Parla amb llibertat.
-Si parlo, tu parlaràs també.
-Probablement.
-I llavors la teva veu em farà callar. Per això no parlo.
-Estàs parlant, filla.
-Tens raó. Ja callo.
-Però, si no parles…
-…ningú no em podrà fer callar.
-Ah.
-Exacte.
-I?
-Necessito que tu callis per poder parlar jo.
-Però…
-Que callis!!!… Calla.
-Callo.
-…
-…
-Ara no tinc res a dir.
-Així, tenim mala peça al teler.
-Veus? Tu parles, ergo jo emmudeixo.
-Com ho fem, doncs?
-Callem tots?
-O parlem tots, i així sabrem què vol cadascú i decidirem.
-Ah, va de demòcrata, el senyor…
-Com dius?
-Vols que parlem tots per poder dir que jo també parlo i així fer sentir la teva veu per damunt de la meva i poder decidir el que jo no vull que decideixis si parlem tots! Molt llest!
-Crec que m’he perdut.
-Ho veus? És el que et deia.
-El què?
-Que, si tu parles, jo emmudeixo.
-Ja, però…
-NO EM FAREU CALLAR!!!

Conta la llegenda que Sòcrates es va suïcidar poc després d’aquesta conversa, prenent-se un xopet de cicuta pel mal de cap.

Publicat dins de Microcontes | Etiquetat com a , , , , , , , | Deixa un comentari