TEMPS

La Maria va entrar a l’ascensor de l’hospital i va pitjar el botó de la dotzena planta: Oncologia. No va poder evitar enfrontar-se al mirall mentre la porta es començava a tancar. Tenia la mirada cansada, la pell lleugerament grogosa i els llavis havien perdut la carnositat d’un any enrere. Encara no s’havia acostumat a aquell nou aspecte, a la químio, als vòmits i a l’expressió desconcertada dels seus amics. Es va recol·locar una mica el mocador que li cobria el cap i, de passada, es va acariciar les galtes. “No sembla que tinguis trenta-dos anys”.

Quan la porta corredissa de l’ascensor estava a punt de tancar-se –”amb la parsimònia d’un sarcòfag”, pensava sempre la Maria–, una mà la va aturar sobtadament. El sarcòfag es va tornar a obrir amb la mateixa desesperant lentitud.

-Puja? Vaig a la dotzena i…

L’home, d’una pal·lidesa indefinida, es va quedar dret al pas de l’ascensor, sorprès, petrificat.

-Maria.

Ella va trigar uns segons a trobar un fil de veu per respondre.

-Ricard.
-Però, com… tu…

Des del darrer cop que van fer l’amor a l’hotel de Milà no s’havien tornat a veure. Feia tres anys, ja. Aquella mateixa nit, després de dutxar-se, ell va decidir tallar la relació en sec perquè “no es veia amb cor de perdre els seus fills i la pau familiar”, li va dir. Ella, esgotades les súpliques, els crits i els plors, li va jurar odi etern, perquè sabia que mai deixaria d’estimar-lo del tot.

-Maria, no…
-Si no passes, la porta no es tanca.
-Esclar, perdona. És que…

El Ricard va fer un pas endavant i la porta es va tancar. Estaven prou a prop l’un de l’altre perquè la pell de la Maria agafés un to rosenc de sang reviscolada, i perquè el Ricard s’amarés epidèrmicament de la seva olor de perfum marcit.

-No sabia que tu…
-Des del març. Fetge.
-Merda… Perdona, no volia… I saps si… Quant…
-Sis mesos, potser un any.

L’ascensor continuava pujant, amb disciplinada indiferència.

-I tu?
-Còlon. Diuen que me’n sortiré, però…
-Me n’alegro molt.
-No hi ha dret, jo m’ho mereixo més que tu.
-No, Ricard. Ningú s’ho mereix.
-Jo sí. Jo sí.

Es van mirar amb una barreja d’ànsia i tristesa, amb el regust amarg de la vida malversada.

-Maria, creu-me, me n’he penedit cada dia, cada hora, des de l’endemà mateix que…

Ella el va tallar posant-li un dit damunt dels llavis, i es va treure el mocador del cap per eixugar-li els ulls.

-Ricard, no cal. De debò. Ja no cal.

I, mentre l’ascensor s’enfilava cap a la dotzena planta amb aquella fredor impassible de les màquines, la Maria i el Ricard es van agafar les mans i van començar a parlar del temps.

……….

Anuncis

Quant a davidabadú

Vet aquí algú que aspirava a príncep blau i va acabar fent de granota. Que anava per matemàtic i va acabar triant Lletres. Que adorava la literatura i va estudiar llengua. Aquest sóc jo, tècnicament parlant. Escriptor d'interiors, adreçador d'idees, paleta de la llengua i flagell de la mala ortografia. Filòleg i somiatruites. Poca cosa, sí, però ben dita.
Aquesta entrada s'ha publicat en Microcontes i etiquetada amb , , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

2 respostes a TEMPS

  1. Pons ha dit:

    S’havia d’embolicar amb un home casat? Que no n’hi ha prous de solters?

  2. davidabadú ha dit:

    La vida és així. Les coses no surten mai (o gairebé mai) com un voldria.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s