MICROTERRORS

La seva dona no parava de dir-li que veia visions. Però feia tants anys que era morta, que ja no li feia cas.

MICROCONTE PER A DIES CRÍTICS

El Joan era un gandul. Un dia, algú li va cridar que tenia un os a l’esquena, i no en va fer cas. Però quan el va sentir rugir ja era massa tard.

TEMPS

La Maria va entrar a l’ascensor de l’hospital i va pitjar el botó de la dotzena planta: Oncologia. No va poder evitar enfrontar-se al mirall mentre la porta es començava a tancar. Tenia la mirada cansada, la pell lleugerament grogosa i els llavis havien perdut la carnositat d’un any enrere. Encara no s’havia acostumat a aquell nou aspecte, a la químio, als vòmits i a l’expressió desconcertada dels seus amics. Es va recol·locar una mica el mocador que li cobria el cap i, de passada, es va acariciar les galtes. “No sembla que tinguis trenta-dos anys”.

Quan la porta corredissa de l’ascensor estava a punt de tancar-se –”amb la parsimònia d’un sarcòfag”, pensava sempre la Maria–, una mà la va aturar sobtadament. El sarcòfag es va tornar a obrir amb la mateixa desesperant lentitud.

-Puja? Vaig a la dotzena i…

L’home, d’una pal·lidesa indefinida, es va quedar dret al pas de l’ascensor, sorprès, petrificat.

-Maria.

Ella va trigar uns segons a trobar un fil de veu per respondre.

-Ricard.
-Però, com… tu…

Des del darrer cop que van fer l’amor a l’hotel de Milà no s’havien tornat a veure. Feia tres anys, ja. Aquella mateixa nit, després de dutxar-se, ell va decidir tallar la relació en sec perquè “no es veia amb cor de perdre els seus fills i la pau familiar”, li va dir. Ella, esgotades les súpliques, els crits i els plors, li va jurar odi etern, perquè sabia que mai deixaria d’estimar-lo del tot.

-Maria, no…
-Si no passes, la porta no es tanca.
-Esclar, perdona. És que…

El Ricard va fer un pas endavant i la porta es va tancar. Estaven prou a prop l’un de l’altre perquè la pell de la Maria agafés un to rosenc de sang reviscolada, i perquè el Ricard s’amarés epidèrmicament de la seva olor de perfum marcit.

-No sabia que tu…
-Des del març. Fetge.
-Merda… Perdona, no volia… I saps si… Quant…
-Sis mesos, potser un any.

L’ascensor continuava pujant, amb disciplinada indiferència.

-I tu?
-Còlon. Diuen que me’n sortiré, però…
-Me n’alegro molt.
-No hi ha dret, jo m’ho mereixo més que tu.
-No, Ricard. Ningú s’ho mereix.
-Jo sí. Jo sí.

Es van mirar amb una barreja d’ànsia i tristesa, amb el regust amarg de la vida malversada.

-Maria, creu-me, me n’he penedit cada dia, cada hora, des de l’endemà mateix que…

Ella el va tallar posant-li un dit damunt dels llavis, i es va treure el mocador del cap per eixugar-li els ulls.

-Ricard, no cal. De debò. Ja no cal.

I, mentre l’ascensor s’enfilava cap a la dotzena planta amb aquella fredor impassible de les màquines, la Maria i el Ricard es van agafar les mans i van començar a parlar del temps.

……….

PLATGES MÉS LLUNYANES

L’estiu abandonava, vençut, les cambres blanques, i l’Anna va entrar al bany i es va despullar, cerimoniosament, de sal i petxines. Nua sota la dutxa, mussitava cançons de sirena mentre s’esbandia les onades.

L’escuma del sabó encara feia olor de sorra i mar quan va decidir escolar-se, fugir, cercar nous blaus.

Va tancar els ulls, va plegar els braços sobre el pit i es va deixar caure desguàs avall com ho faria una gota, un miler de gotes. I en el vertigen laberíntic de les canonades va sentir la fúria de la tramuntana i el silenci roig de tants capvespres.

Va sospirar. Les onades trencaven en platges més llunyanes.

Llavors, d’improvís, algú va obrir l’aixeta, i aquella inoportuna pluja de tardor li va dur a la boca un reglot de pells de cera i de maletes buides.

L’estiu abandonava, vençut, totes les cambres blanques.

MICROCONTE PER A NENS FERROVIARIS

El vell esperava a l’andana, amb el bitllet a la mà i una maleteta entre les cames. Mirava cap on es perdia la via, amb un somriure murri pintat a la cara. Se’l veia tan il·lusionat amb aquell viatge, que ningú no va tenir cor de dir-li que ja havia marxat l’últim tren.

Ell, de fet, tampoc no gosava confessar que era el maquinista.

L’IMMORTAL

A còpia de fer anys, l’Eliseu anava perdent la memòria a marxes forçades, fins al punt que un dia d’abril va oblidar completament com es feien, els anys. I així va ser com, gairebé per descuit, va assaborir la daurada mel de la immortalitat.

WASABI

–No pica.

Va dir la sargantana, un segon abans de convertir-se en drac.

​

L’INDI

Assegut de cames plegades dalt del canyó serpentejant que domina el llac Powell, sota un estol de voltors grisos que planaven en cercle, l’indi Bona Terra, l’últim guerrer dels Quatrebarres, degustava el fum agredolç de la seva pipa mentre donava voltes a l’extravagant idea que ell, ell tot sol, era una nació sencera.

Fins que un voltor imprudent se li va cagar al damunt, i el pensament li va esclatar al cervell com una bombolla amarga. Llavors va rebotre la puta pipa contra el terra, es va estufar les plomes de gran cap i va fitar el camí argilós que duu cap a les aigües turqueses del riu Colorado, a la riba del qual el seu rebesavi va enterrar-hi el tomahawk.

I la nació es va alçar.

MICROCONTE PER A NENS QUE XIUXIUEGEN ALS TELÈFONS

​

Joder joder tía de verdad te lo juro que el Brayan en la pista del Kimio’s me miró de lejos así como diciendo ven tía pero yo no le hice caso y pasé de él un huevo y después el tío se fue con la Yoli el muy cabrón que ya sabía que como la Yoli es muy guarra pues eso que tenía el tiro asegurao y así mojaba en serio tía yo ya no me enrollo más con él- no sí lo sé lo sé tía soy muy pava vale pero tú no- escucha tú no me ayudas porque podías haberte llevao a la Yoli a mear y yo me quedaba con el Brayan ¿vale? pero se acabó tía cruz y raya tía crucificao te lo juro que me busque si quiere- eso exacto lo que yo te diga un cabrón y no te apures que yo el sábado en el Kimio’s me le acerco y le dejo claro lo que hay sí tía es muy jevi ¿qué? no jodas ¿eso te dijo? ¿que yo soy follamiga? qué cabrón de verdad es que lo mato tía y dices- ¿oye? sí lo de follamiga ¿cuándo fue? ¿en casa la Bea? Joder lo mato lo mato follamiga su puta madre- ¿oye? perdona no te escucho muy bien ¿que te dijo qué? no es que hay mucho follón estoy en medio la calle Industria bajando para el metro- ¿oye? ¡ah! ¡mierda! ¡joder!…

Vani, espera… oye no se si me escuchas bien tía pero si ves que no contesto en un rato lo dejamos es que me ha pillao un puto coche cruzando la calle hablando contigo tía y me ha levantao tres metros en el aire- sí sí va en serio tía sí he cruzao sin mirar ¡sí vale lo sé! no me ralles tía que ahora estoy aquí espatarrada en mitad de la calle con mogollón de gente mirando y gritando porque dicen que estoy muerta joder tía vaya putada yo aquí espatarrada muerta y el Brayan con la guarra de la Yoli…​

​​

MICROCONTE PER A NENS HIPERCORRECTES

​

"Era un corrector rigorós i implacable. Es movia per originals, proves o galerades amb la precisió d’un artificier en un camp de mines. No hi havia falta, tautologia o línia òrfena que se li resistís. Rectificava compulsivament i a l’instant els errors dels seus parents i amics. S’apuntava les pífies de rètols publicitaris, falques de ràdio o anuncis de premsa, i després es dedicava a amonestar els seus responsables per carta, un per un.

Per això, quan aquella dona esplèndida que acabava de conèixer al Poliorama li va confessar, en la foscor del portal de casa seva, que era una nimfòmana in-cor-re-gi-ble, el nostre home es va veure en la imperiosa necessitat d’estrangular-la.

D’un perfeccionista com ell, no es podia esperar cap altra cosa."

​

MICROCONTE PER A NENS CARNAVALESCOS

​

Va presentar-se al concurs de Carnestoltes del seu districte pintat de negre de dalt a baix.

-De què vas disfressat? -va preguntar-li un membre del jurat.
-De futur.

Lògicament, es va quedar sense premi.

​
​​

EL CREDITOR

​

L’Antoni es va aixecar de la cadira d’oficina freda i impersonal on es regirava com un cadellet des de feia mitja hora, va plantar els braços amb fermesa damunt la taula del director i, fitant-lo, li va dir:

-Si no em dóna el crèdit, em follaré la seva dona.

En sentir aquesta amenaça icònica, la frase del milió, l’Abel, assegut en un extrem de la tercera fila del pati de butaques, va esclafir a riure. Va riure amb ganes, a cor què vols, com feia anys que no reia. El seu riure sonor i triomfant es va imposar al de la resta del públic perquè anava carregat de ressentiment i mala llet, de venjança covada, de collons plens, que tu em vas fotre el paper però jo t’he fotut la dona, cabró, la cara que faries si ho sabessis…

La seva rialla desbocada va sobrevolar el pati de butaques, va recórrer el passadís fins al vestíbul i va sortir del teatre com un corrent d’aire; va baixar carrer avall, va travessar la Gran Via i, després de tombar un parell de cantonades, va arribar a casa de la Laura, que just tenia el telèfon a les mans i era a punt d’enviar un whatsapp que deia:

-El Jordi avui estrena i arribarà tard. Corre, amor. T’espero… ja saps com.

Quan l’Abel va notar a la cuixa la vibració curta del seu mòbil, va tornar a riure, clarament a destemps. Un matrimoni gran de la segona fila es va girar a tall de retret, i l’Antoni, des de la cadira d’oficina freda i impersonal de l’escenari, va etzibar-li fugaçment una llambregada despectiva. Era el senyal que esperava per aixecar-se discretament i anar a buscar la porta de sortida.

Total –va pensar–, ja havia vist l’obra tres vegades, i al final, ell, no se la folla.​

​​

LA PICOR

​

L’home que no sóc jo va començar a notar una picor inoportuna mentre treballava. D’esma, i sense apartar la vista del teclat, es va endur la mà esquerra al clatell i es va gratar. Llavors la picor, com un exèrcit de puces, li va baixar per les espatlles, i després pels braços, i l’home que no sóc jo va utilitzar les dues mans per gratar-se més encara. Finalment, la picor salvatge se li va estendre al pit, al ventre, als testicles, a les cames, fins a la planta dels peus, i l’home que no sóc jo es va despullar davant de la finestra muda per gratar-se amb ànsia pertot arreu. I tan intensa era la picor, i tant es gratava l’home, que es va començar a esgarrapar i a fer-se sang. I tot i així va seguir gratant, perquè la picor era un riu de lava que li naixia d’endins. Va seguir gratant furiosament fins a arrencar-se la pell dels braços i les cames, i després del pit, i el cuir cabellut, i les celles i els ulls, i fins la llengua, perquè la picor li brollava des de les entranyes. I va seguir gratant fins a esquinçar-se els músculs i els tendons, i llavors va arribar a l’os, i al moll de l’os. I l’home que no sóc jo, malgrat que ja només era un alè roent de si mateix, va seguir gratant, i gratant, i gratant, enfollit per la picor de tants anys de vida estantissa.

I l’home que no sóc jo va arribar amb les ungles esberlades fins al negre pòsit de la seva ànima trista. I després de tant gratar, va descobrir que no era res, i va udolar.​

​​

MICROCONTE PER A NENS TOTTERRENY

​

"L’Albert es va girar per mirar enrere, i, amb l’ànima encongida, va dir:

-Carla, tenies raó, vam agafar un camí equivocat que no ens duia enlloc. Però ara hem de sortir com sigui d’aquest forat on ens trobem. M’agradaria que ho tornéssim a intentar, amor meu.

La Carla, després de rumiar-s’ho uns segons que a l’Albert se li van fer molt llargs, va alçar els ulls i va respondre secament:

-D’acord.

-Sí?

-Sí.

-Genial. T’estimo.

-Molt bé. Però ara tu empenys, i jo condueixo."

​

LA GIOCONDA

​

L’Esther va passar per davant de la seva taula sense mirar-lo, amb aquell somriure de Gioconda que tan bé sabia fer pintat a la boca, i tapant-se estratègicament els pits amb un feix d’expedients que duia al despatx del director.

L’Esther era la típica secretària rossa i espaterrant que tothom sabia que s’havia guanyat el lloc per tres motius ben evidents: dos al davant i un al darrere.

El Miquel va fer veure que la mirava de reüll, però la va seguir amb els ulls clavats al seu cul fins que va entrar al despatx. Just abans de travessar la porta, la noia va girar el cap per llançar-li una mirada furtiva que ja ho deia tot.

Lluitant contra l’erecció que l’incomodava per sota de la seva taula d’administratiu, el Miquel va prendre una decisió irrevocable: aquella nit se la repassaria, ni que fos en somnis. I va dissenyar un pla.

Quan va arribar a casa a les 9 del vespre, es va afanyar a sopar. Frugalment, no fos cas. Tot seguit es va rentar les dents, es va dutxar i, mentre s’eixugava, va començar a tocar-se. Assolit el punt necessari de turgència sexual, es va estirar al llit, nu, va tancar els ulls i va deixar anar la imaginació. La dona va aparèixer a la pantalla de les seves parpelles en tota la seva esplendor: l’Esther amb la mirada de Gioconda; l’Esther caminant cap al despatx del director remenant el cul; l’Esther mirant-lo i estarrufant-se la cabellera rossa; l’Esther amb aquells shorts impossibles que es posava així que apuntava l’estiu; l’Esther ajupint-se davant seu amb l’excusa de recollir un llapis, lluint el tanga violeta que semblava un fil de pescar; l’Esther amb un escot abissal, rient i sacsejant els pits com una deessa italiana; l’Esther lasciva traient-li la llengua i ficant-se el dit a la boca; l’Esther enfonsant-li la mà dins els pantalons i mesurant-li el paquet; l’Esther despullant-se davant seu, deixant caure a terra les calcetes semitransparents de blonda; l’Esther dient-li a cau d’orella "folla’m, animal"… I en aquest punt es va adormir.

…

El riiiing del despertador a les 7.00 el va agafar desprevingut. Va obrir les parpelles de sobte, com dues cortinetes de tren, i encara va ser a temps de veure l’Esther d’esquenes, llençant un kleenex a la paperera del bany i acabant-se d’apujar les calcetes semitransparents de blonda. Desesperat, va tornar a tancar els ulls, i va fer un esforç titànic per mirar de rebobinar el somni, però, malauradament, la cinta s’aturava sempre al mateix lloc: l’Esther d’esquenes, llençant el kleenex a la paperera del bany i acabant-se d’apujar les calcetes semitransparents de blonda; l’Esther d’esquenes, llençant el kleenex a la paperera i apujant-se les calcetes semitransparents de blonda; l’Esther d’esquenes, llençant el kleenex i apujant-se les calcetes semitransparents; l’Esther d’esquenes, el kleenex i les calcetes semitransparents; l’Esther d’esquenes, semitransparent…

A l’últim moment, abans que desaparegués de la seva memòria, encara la va poder veure com girava la cara, enjogassada, des de la porta del lavabo i, amb el seu somriure de Gioconda, li llançava aquella mirada furtiva que ja ho deia tot.​

​​

MICROCONTE PER A NENS A CONTRACORRENT

​"El foll dels mitjons blancs va irrompre al bar despullat i amenaçant els parroquians amb una pistola de fogueig en una mà i un llibre de Burroughs a l’altra, mentre proferia un reguitzell de proclames anarquistes que interrompia aleatòriament per cagar-se en Déu, Judes i la Santíssima Trinitat. Refets de la sorpresa inicial, l’encarregat i un client forçut van reaccionar agafant per les espatlles aquell infeliç i expulsant-lo de l’establiment a base d’empentes i puntades de peu. Ningú no el va defensar, perquè ningú no dubtava que aquella conducta era indefensable: cap persona amb criteri i un mínim de decència duria mitjons blancs en públic, si no és per provocar."

​

​

LA PARADOXA

Conta la llegenda que, passejant pels boscos d’Atenes, Sòcrates anava rumiant les seves paradoxes quan, de sobte, una atenenca nua va saltar de darrere un pollancre i li va barrar el pas. La bella donzella es va cobrir els pits decorosament (la llegenda no diu res de la zona púbica) i es va dur un dit a la boca, en senyal de silenci imposat.

-No em fareu callar! –li engegà la mossa.
-Me’n guardaria prou, estimada amiga. –respongué Sòcrates en to conciliador.
-Xxxxt.
-Per què em fas callar a mi?
-Perquè ells em volen fer callar.
-Ells?
-Ells. Els altres. La minoria sorollosa.
-No pas jo, doncs. Parla amb llibertat.
-Si parlo, tu parlaràs també.
-Probablement.
-I llavors la teva veu em farà callar. Per això no parlo.
-Estàs parlant, filla.
-Tens raó. Ja callo.
-Però, si no parles…
-…ningú no em podrà fer callar.
-Ah.
-Exacte.
-I?
-Necessito que tu callis per poder parlar jo.
-Però…
-Que callis!!!… Calla.
-Callo.
-…
-…
-Ara no tinc res a dir.
-Així, tenim mala peça al teler.
-Veus? Tu parles, ergo jo emmudeixo.
-Com ho fem, doncs?
-Callem tots?
-O parlem tots, i així sabrem què vol cadascú i decidirem.
-Ah, va de demòcrata, el senyor…
-Com dius?
-Vols que parlem tots per poder dir que jo també parlo i així fer sentir la teva veu per damunt de la meva i poder decidir el que jo no vull que decideixis si parlem tots! Molt llest!
-Crec que m’he perdut.
-Ho veus? És el que et deia.
-El què?
-Que, si tu parles, jo emmudeixo.
-Ja, però…
-NO EM FAREU CALLAR!!!

Conta la llegenda que Sòcrates es va suïcidar poc després d’aquesta conversa, prenent-se un xopet de cicuta pel mal de cap.

MICROCONTE PER A NENS QUE FUGEN

“¡Alto!”, va cridar el lladre. Però el policia va seguir corrent.

MICROCONTE PER A NENS QUE JUGUEN AMB OUIJAS (Versió 2)

“Malgrat que la seva mare trucava desesperadament a la porta, ell no obria.

Feia dos dies que era morta.”

MICROCONTE PER A NENS QUE JUGUEN AMB OUIJAS (Versió 1)

“Malgrat que la seva mare trucava desesperadament a la porta, ell no obria.

Feia dos dies que era mort.”

PANSES

"Sóc incapaç de recordar l’últim cop que li vaig dir "t’estimo". De fet, si us sóc sincer, ni tan sols recordo haver-la estimat mai.

I ella, pobreta, em mira i em diu que mengi cues de pansa, com si les panses fossin bones per als oblits del cor."

MICROCONTE NEGRE PER A NENS QUE CONJUGUEN

"Jo t’estimo.

Tu m’enganyes.

Ell se’n riu.

Nosaltres ens barallem.

Vosaltres em supliqueu.

Ells us enterraran."

MICROCONTE PER A NENS ECOLOGISTES

"Primer, van anar contra els negres, i no vaig fer res, perquè jo no era negre. Llavors, van anar contra els rojos, i no vaig fer res, perquè jo no era roig. Després van anar contra els blancs, i no vaig fer res, perquè jo no era blanc. I quan, finalment, van anar contra mi…, tampoc no vaig fer res.

¿Què podia fer un pobre pi pinyoner contra la serra implacable que havia arrasat el bosc, més enllà d’estrènyer fort les arrels i agitar les branques, tot encomanant-se a Déu?"

MICROCONTE PER A NENS DE COLORS

"Agombolat per la música de la selva primaveral, un jove camaleó caçava cuques voladores a la vora del Zambezi. Travessant rajos de sol, per la branca del costat, va passar una camaleona molt coqueta que li va picar l’ullet. I vet aquí que el nostre amic, en reconèixer aquella sensació inequívoca de tenir papallones a la panxa, va disparar una llengotada d’amor a la bella saureta i va exclamar:

–Je t’aime."

MICROCONTE PER ALS NENS DELS ALTRES

"Una hora abans del canvi de dia, l’Àgueda va pujar a les golfes sigil·losament. Asseguda davant del mirall escrostonat que coronava el tocador familiar, va encendre el canelobre de tres braços de l’àvia Segismunda i se’l va acostar breument al rostre per mirar-se. Llavors va treure d’un calaix el raspall de plata de la tia Justina i va començar a desenredar-se la llarga cabellera de color gris perla que se li arraulia sobre les cuixes, com un gat manyac. Tot seguit, va despenjar de l’armari de noguera el vestit més llampant de la seva col·lecció, una túnica blanca de fil amb brodats de fantasia que li tapava tot el cos, i se’l va posar amb cerimonial parsimònia. Finalment, es va empolvorar les galtes amb la cendra que cobria el tocador, es va escurar la gola una mica i va assajar davant del vell mirall el seu somriure més malèfic.

A les dotze en punt, l’Àgueda va empunyar el canelobre encès, va travessar la porta de les golfes com un corrent d’aire i va començar a recórrer les diferents estances de la casa, terroritzant els residents amb uns udols esgarrifosos. El 50è aniversari de la seva mort en el devastador incendi que va destruir bona part de la seva casa pairal, bé es mereixia aquella celebració extraordinària."